Després d'una pausa, plena de mancances tecnològiques, us convido a visitar la web Desmuntant murs... És un projecte pensat per a treballar amb adolscents el tema dels murs tant físics (en aquesta web es proposen una sèrie d'activitats al voltant del mur de Berlín) com aquells més invisibles, els dels prejudicis, estereotips...
Benvinguts, doncs:
http://desmuntantmurs.webcindario.com
Quantes vegades t'has parat a mirar cap al cel esperant veure el petit príncep? Jo porto 27 anys...
Oh, benvinguts i benvingudes, passeu, passeu...
La meva tecnoautobiografia comença...
1982: Amb tantes presses que quasi neixo en un taxi, faig la meva primera aparició el 26 de novembre a Barcelona. De nom, Maria, la primera d’una saga de tres germanes. Els testimonis d’aquest esdeveniment en són la meva mare, per descomptat, la meva estimadíssima iaia i el meu pare que atabalat arriba un pèl tard. Les fotografies arribaran uns dies després.
1991: De dos germanes, passem a ser-ne tres. Així doncs, a casa un nadó, una jugadora de futbol fantàstica de 6 anys i jo, la Maria de 9 anys. Tenim des de fa temps, cosa poc usual en els vuitant, un ordinador. I de l’ordinador, els primers records que en tinc són de jocs. L’Itàlia 90, un joc de futbol, n’és un. Recordo les partides amb el meu pare i la meva germana, barallant-nos per escollir l’Argentina o l’Uruguai. Però aquí no s’acaba tot: el Nadal següent arriba la Master System II de la mà del Sonix i les pantalles de 2 dimensions a compartir amb la meva germana.
Reis del 1997: A casa arriba la Play Station i un ordinador nou! De la Play recordo encara els paisatges meravellosos del joc d’esquí... quina profunditat tenien respecte la meva estimada Master System II!!! L’arribada a casa nostra de l’ordinador coincideix també amb l’arribada d’un ordinador a casa de molts companys de la classe. Recordo les interminables discussions sobre qui tenia l’ordinador amb més capacitat... Wow.. “Tens un Pèntium!”
Principis anys noranta: A taula parlem de quan serem grans. Jo i les meves germanes xerrem dels viatges que volem fer, però ens adonem d’un problema: una vol tenir una granja a Australia i l’altra vol anar a Suècia. Com ho farem? Aleshores, inventem una espècie de vídeo amb una superpantalla per veure’ns. La idea és força simple: posem una pantalla al final de la taula australiana i una al final de la sueca i compartim esmorzars i dinars junts, malgrat viure en països diferents (una idea no massa allunyada de l’actual webcam, de fet!)
1999: Internet s’instal•la a casa!!! Jo i el meu pare som els pioners en el seu ús i jo em converteixo en una experta en xats. Un dels meus grans èxits: parlar amb un noi dels USA! Quina emoció! Tota la família al voltant de l’ordinador en el petit despatxet de casa!
2002: L’amor entra a la meva vida i amb aquest la necessitat d’alguna cosa que ens ajudi a mantenir-lo, ja que em queda una mica lluny, internet esdevé un bon amic. Em passo les nits enganxada a la pantalla xerrant a través de l’Icq, després passem al Messenger i, finalment, l’Skype que ens ha permès compartir molts esmorzars amb la tassa de cafè i torrades davant l’ordinador.
2006: Me’n vaig al Senegal a través d’una organització no governamental, l’SCI. M’estic 3 setmanes vivint en un poble on no hi ha ni electricitat ni aigua corrent. Et fa pensar en quin món vivim: estem plens de coses supèrflues i innecessàries, malgastem molt els recursos i aprofitem poc la vida dels objectes. És cert que tenim la possibilitat de contactar amb persones de molt lluny i gaudim un ventall de oportunitats de fer molt gran, però a vegades tinc la sensació de que ens deixem endur pel miratge del voler fer i tenir i prestem poca atenció a qui tenim al costat.
2009: Una bona amiga meva coneix un noi de qui s’enamora perdudament. Curiosament, ell es passa mig any a l’Antàrtida. S’envien correus cada dia i parlen cada quatre. Em fa pensar fins a quin punt podem comunicar-nos avui en dia!
2010: Participo, junt amb un grup de gent, en un camp de solidaritat al Senegal i elaborem un blog per explicar als nostres familiars l’experiència. Algú amb molt de cinisme i poca feina es dedica a criticar cada cosa que expliquem a través del blog, cosa que ens fa reflexionar sobre la força de comunicació que pot arribar a tenir un blog. Qualsevol persona des de pràcticament qualsevol lloc del món pot comunicar quelcom i pot rebre una resposta de qualsevol altre lloc inesperat del món.
Setembre 2010: Des de Berlín segueixo una assignatura de Barcelona: em connecto al Campus, faig les recerques pertinents, em comunico amb la professora... Puc arribar a profunditzar més amb gent que està a 1000 km de distància sobre un tema que amb persones que tinc al costat! (tot i que no sempre és així... ).
1982: Amb tantes presses que quasi neixo en un taxi, faig la meva primera aparició el 26 de novembre a Barcelona. De nom, Maria, la primera d’una saga de tres germanes. Els testimonis d’aquest esdeveniment en són la meva mare, per descomptat, la meva estimadíssima iaia i el meu pare que atabalat arriba un pèl tard. Les fotografies arribaran uns dies després.
1991: De dos germanes, passem a ser-ne tres. Així doncs, a casa un nadó, una jugadora de futbol fantàstica de 6 anys i jo, la Maria de 9 anys. Tenim des de fa temps, cosa poc usual en els vuitant, un ordinador. I de l’ordinador, els primers records que en tinc són de jocs. L’Itàlia 90, un joc de futbol, n’és un. Recordo les partides amb el meu pare i la meva germana, barallant-nos per escollir l’Argentina o l’Uruguai. Però aquí no s’acaba tot: el Nadal següent arriba la Master System II de la mà del Sonix i les pantalles de 2 dimensions a compartir amb la meva germana.
Reis del 1997: A casa arriba la Play Station i un ordinador nou! De la Play recordo encara els paisatges meravellosos del joc d’esquí... quina profunditat tenien respecte la meva estimada Master System II!!! L’arribada a casa nostra de l’ordinador coincideix també amb l’arribada d’un ordinador a casa de molts companys de la classe. Recordo les interminables discussions sobre qui tenia l’ordinador amb més capacitat... Wow.. “Tens un Pèntium!”
Principis anys noranta: A taula parlem de quan serem grans. Jo i les meves germanes xerrem dels viatges que volem fer, però ens adonem d’un problema: una vol tenir una granja a Australia i l’altra vol anar a Suècia. Com ho farem? Aleshores, inventem una espècie de vídeo amb una superpantalla per veure’ns. La idea és força simple: posem una pantalla al final de la taula australiana i una al final de la sueca i compartim esmorzars i dinars junts, malgrat viure en països diferents (una idea no massa allunyada de l’actual webcam, de fet!)
1999: Internet s’instal•la a casa!!! Jo i el meu pare som els pioners en el seu ús i jo em converteixo en una experta en xats. Un dels meus grans èxits: parlar amb un noi dels USA! Quina emoció! Tota la família al voltant de l’ordinador en el petit despatxet de casa!
2002: L’amor entra a la meva vida i amb aquest la necessitat d’alguna cosa que ens ajudi a mantenir-lo, ja que em queda una mica lluny, internet esdevé un bon amic. Em passo les nits enganxada a la pantalla xerrant a través de l’Icq, després passem al Messenger i, finalment, l’Skype que ens ha permès compartir molts esmorzars amb la tassa de cafè i torrades davant l’ordinador.
2006: Me’n vaig al Senegal a través d’una organització no governamental, l’SCI. M’estic 3 setmanes vivint en un poble on no hi ha ni electricitat ni aigua corrent. Et fa pensar en quin món vivim: estem plens de coses supèrflues i innecessàries, malgastem molt els recursos i aprofitem poc la vida dels objectes. És cert que tenim la possibilitat de contactar amb persones de molt lluny i gaudim un ventall de oportunitats de fer molt gran, però a vegades tinc la sensació de que ens deixem endur pel miratge del voler fer i tenir i prestem poca atenció a qui tenim al costat.
2009: Una bona amiga meva coneix un noi de qui s’enamora perdudament. Curiosament, ell es passa mig any a l’Antàrtida. S’envien correus cada dia i parlen cada quatre. Em fa pensar fins a quin punt podem comunicar-nos avui en dia!
2010: Participo, junt amb un grup de gent, en un camp de solidaritat al Senegal i elaborem un blog per explicar als nostres familiars l’experiència. Algú amb molt de cinisme i poca feina es dedica a criticar cada cosa que expliquem a través del blog, cosa que ens fa reflexionar sobre la força de comunicació que pot arribar a tenir un blog. Qualsevol persona des de pràcticament qualsevol lloc del món pot comunicar quelcom i pot rebre una resposta de qualsevol altre lloc inesperat del món.
Setembre 2010: Des de Berlín segueixo una assignatura de Barcelona: em connecto al Campus, faig les recerques pertinents, em comunico amb la professora... Puc arribar a profunditzar més amb gent que està a 1000 km de distància sobre un tema que amb persones que tinc al costat! (tot i que no sempre és així... ).
dilluns, 10 de gener del 2011
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada