Perquè hi ha iniciatives que aporten canvis i transformacions al món, també al dels videojocs...
Durant el proper més de juny tindrà lloc la 8a Jornada dels "Games for change" a New York!
Fes-hi una ullada!
http://www.gamesforchange.org/
Quantes vegades t'has parat a mirar cap al cel esperant veure el petit príncep? Jo porto 27 anys...
Oh, benvinguts i benvingudes, passeu, passeu...
La meva tecnoautobiografia comença...
1982: Amb tantes presses que quasi neixo en un taxi, faig la meva primera aparició el 26 de novembre a Barcelona. De nom, Maria, la primera d’una saga de tres germanes. Els testimonis d’aquest esdeveniment en són la meva mare, per descomptat, la meva estimadíssima iaia i el meu pare que atabalat arriba un pèl tard. Les fotografies arribaran uns dies després.
1991: De dos germanes, passem a ser-ne tres. Així doncs, a casa un nadó, una jugadora de futbol fantàstica de 6 anys i jo, la Maria de 9 anys. Tenim des de fa temps, cosa poc usual en els vuitant, un ordinador. I de l’ordinador, els primers records que en tinc són de jocs. L’Itàlia 90, un joc de futbol, n’és un. Recordo les partides amb el meu pare i la meva germana, barallant-nos per escollir l’Argentina o l’Uruguai. Però aquí no s’acaba tot: el Nadal següent arriba la Master System II de la mà del Sonix i les pantalles de 2 dimensions a compartir amb la meva germana.
Reis del 1997: A casa arriba la Play Station i un ordinador nou! De la Play recordo encara els paisatges meravellosos del joc d’esquí... quina profunditat tenien respecte la meva estimada Master System II!!! L’arribada a casa nostra de l’ordinador coincideix també amb l’arribada d’un ordinador a casa de molts companys de la classe. Recordo les interminables discussions sobre qui tenia l’ordinador amb més capacitat... Wow.. “Tens un Pèntium!”
Principis anys noranta: A taula parlem de quan serem grans. Jo i les meves germanes xerrem dels viatges que volem fer, però ens adonem d’un problema: una vol tenir una granja a Australia i l’altra vol anar a Suècia. Com ho farem? Aleshores, inventem una espècie de vídeo amb una superpantalla per veure’ns. La idea és força simple: posem una pantalla al final de la taula australiana i una al final de la sueca i compartim esmorzars i dinars junts, malgrat viure en països diferents (una idea no massa allunyada de l’actual webcam, de fet!)
1999: Internet s’instal•la a casa!!! Jo i el meu pare som els pioners en el seu ús i jo em converteixo en una experta en xats. Un dels meus grans èxits: parlar amb un noi dels USA! Quina emoció! Tota la família al voltant de l’ordinador en el petit despatxet de casa!
2002: L’amor entra a la meva vida i amb aquest la necessitat d’alguna cosa que ens ajudi a mantenir-lo, ja que em queda una mica lluny, internet esdevé un bon amic. Em passo les nits enganxada a la pantalla xerrant a través de l’Icq, després passem al Messenger i, finalment, l’Skype que ens ha permès compartir molts esmorzars amb la tassa de cafè i torrades davant l’ordinador.
2006: Me’n vaig al Senegal a través d’una organització no governamental, l’SCI. M’estic 3 setmanes vivint en un poble on no hi ha ni electricitat ni aigua corrent. Et fa pensar en quin món vivim: estem plens de coses supèrflues i innecessàries, malgastem molt els recursos i aprofitem poc la vida dels objectes. És cert que tenim la possibilitat de contactar amb persones de molt lluny i gaudim un ventall de oportunitats de fer molt gran, però a vegades tinc la sensació de que ens deixem endur pel miratge del voler fer i tenir i prestem poca atenció a qui tenim al costat.
2009: Una bona amiga meva coneix un noi de qui s’enamora perdudament. Curiosament, ell es passa mig any a l’Antàrtida. S’envien correus cada dia i parlen cada quatre. Em fa pensar fins a quin punt podem comunicar-nos avui en dia!
2010: Participo, junt amb un grup de gent, en un camp de solidaritat al Senegal i elaborem un blog per explicar als nostres familiars l’experiència. Algú amb molt de cinisme i poca feina es dedica a criticar cada cosa que expliquem a través del blog, cosa que ens fa reflexionar sobre la força de comunicació que pot arribar a tenir un blog. Qualsevol persona des de pràcticament qualsevol lloc del món pot comunicar quelcom i pot rebre una resposta de qualsevol altre lloc inesperat del món.
Setembre 2010: Des de Berlín segueixo una assignatura de Barcelona: em connecto al Campus, faig les recerques pertinents, em comunico amb la professora... Puc arribar a profunditzar més amb gent que està a 1000 km de distància sobre un tema que amb persones que tinc al costat! (tot i que no sempre és així... ).
1982: Amb tantes presses que quasi neixo en un taxi, faig la meva primera aparició el 26 de novembre a Barcelona. De nom, Maria, la primera d’una saga de tres germanes. Els testimonis d’aquest esdeveniment en són la meva mare, per descomptat, la meva estimadíssima iaia i el meu pare que atabalat arriba un pèl tard. Les fotografies arribaran uns dies després.
1991: De dos germanes, passem a ser-ne tres. Així doncs, a casa un nadó, una jugadora de futbol fantàstica de 6 anys i jo, la Maria de 9 anys. Tenim des de fa temps, cosa poc usual en els vuitant, un ordinador. I de l’ordinador, els primers records que en tinc són de jocs. L’Itàlia 90, un joc de futbol, n’és un. Recordo les partides amb el meu pare i la meva germana, barallant-nos per escollir l’Argentina o l’Uruguai. Però aquí no s’acaba tot: el Nadal següent arriba la Master System II de la mà del Sonix i les pantalles de 2 dimensions a compartir amb la meva germana.
Reis del 1997: A casa arriba la Play Station i un ordinador nou! De la Play recordo encara els paisatges meravellosos del joc d’esquí... quina profunditat tenien respecte la meva estimada Master System II!!! L’arribada a casa nostra de l’ordinador coincideix també amb l’arribada d’un ordinador a casa de molts companys de la classe. Recordo les interminables discussions sobre qui tenia l’ordinador amb més capacitat... Wow.. “Tens un Pèntium!”
Principis anys noranta: A taula parlem de quan serem grans. Jo i les meves germanes xerrem dels viatges que volem fer, però ens adonem d’un problema: una vol tenir una granja a Australia i l’altra vol anar a Suècia. Com ho farem? Aleshores, inventem una espècie de vídeo amb una superpantalla per veure’ns. La idea és força simple: posem una pantalla al final de la taula australiana i una al final de la sueca i compartim esmorzars i dinars junts, malgrat viure en països diferents (una idea no massa allunyada de l’actual webcam, de fet!)
1999: Internet s’instal•la a casa!!! Jo i el meu pare som els pioners en el seu ús i jo em converteixo en una experta en xats. Un dels meus grans èxits: parlar amb un noi dels USA! Quina emoció! Tota la família al voltant de l’ordinador en el petit despatxet de casa!
2002: L’amor entra a la meva vida i amb aquest la necessitat d’alguna cosa que ens ajudi a mantenir-lo, ja que em queda una mica lluny, internet esdevé un bon amic. Em passo les nits enganxada a la pantalla xerrant a través de l’Icq, després passem al Messenger i, finalment, l’Skype que ens ha permès compartir molts esmorzars amb la tassa de cafè i torrades davant l’ordinador.
2006: Me’n vaig al Senegal a través d’una organització no governamental, l’SCI. M’estic 3 setmanes vivint en un poble on no hi ha ni electricitat ni aigua corrent. Et fa pensar en quin món vivim: estem plens de coses supèrflues i innecessàries, malgastem molt els recursos i aprofitem poc la vida dels objectes. És cert que tenim la possibilitat de contactar amb persones de molt lluny i gaudim un ventall de oportunitats de fer molt gran, però a vegades tinc la sensació de que ens deixem endur pel miratge del voler fer i tenir i prestem poca atenció a qui tenim al costat.
2009: Una bona amiga meva coneix un noi de qui s’enamora perdudament. Curiosament, ell es passa mig any a l’Antàrtida. S’envien correus cada dia i parlen cada quatre. Em fa pensar fins a quin punt podem comunicar-nos avui en dia!
2010: Participo, junt amb un grup de gent, en un camp de solidaritat al Senegal i elaborem un blog per explicar als nostres familiars l’experiència. Algú amb molt de cinisme i poca feina es dedica a criticar cada cosa que expliquem a través del blog, cosa que ens fa reflexionar sobre la força de comunicació que pot arribar a tenir un blog. Qualsevol persona des de pràcticament qualsevol lloc del món pot comunicar quelcom i pot rebre una resposta de qualsevol altre lloc inesperat del món.
Setembre 2010: Des de Berlín segueixo una assignatura de Barcelona: em connecto al Campus, faig les recerques pertinents, em comunico amb la professora... Puc arribar a profunditzar més amb gent que està a 1000 km de distància sobre un tema que amb persones que tinc al costat! (tot i que no sempre és així... ).
dilluns, 10 de gener del 2011
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada