Un ordinador i mil possiblitats. Un ordinador i sentir-se bloquejat. D’una sensació a l’altre, hi ha molts matissos, però crec que gràcies al camí fet al llarg d’aquests mesos, puc dir que em sento molt propera a les mil possibilitats.
El treball dels diferents formats (bloc, vídeo, web) m’ha permès aprofundir i millorar els meus coneixements sobre informàtica i l’ordinador, però també d’anar més enllà. Ha estat apassionant, perquè a junt amb la descoberta de noves eines tecnològiques, he aprofundit en la reflexió educativa.
El blog és una responsabilitat. És no només escriure per a tu mateix i pensar que algú potser et llegirà, sinó és escriure per ser llegit o també criticat. I no sempre és fàcil aquesta versió de nosaltres. Aquesta versió que obrim als altres i no sabem com serà rebuda, sobretot perquè no coneixem qui són aquests altres, ni tampoc controlem com es prendran les nostres paraules.
Fer el vídeo ha estat divertit. Ho he pogut compartir amb dues magnífiques companyes que han confiat en les meves indicacions. És una feina creativa, on és molt important aconseguir crear l'efecte volgut (un bon gir final o una bona història...). També té uns ritmes precisos i, al contrari que amb el blog, el procés té un final i tot és força controlable. Compartir-ho ha estat genial.
He gaudit molt creant la web i n’estic molt contenta. Pensar una web comporta temps i donar-hi voltes. Parlar-ne amb algú i sobretot pensar en l'estructura, en com construir els lligams. És com fer d'arquitecte. A vegades tens idees, però cal estudiar bé com plasmar-les, perquè sinó l'edifici s'ensorra. Em quedo amb ganes de seguir-hi treballant, així que de ben segur l’ampliaré. Amb la web no només he tingut la oportunitat de pensar en temes educatius, sinó també de posar en pràctica coneixements i experiències viscudes.
Les noves tecnologies donen molt de joc a l’educació i ens obliguen a seguir sent imaginatius, oferint-nos un gran ventall d’opcions i possibilitats. Ara toca tancar una etapa. Els educadors i educadores saben que de les 3 A (acollida, acompanyament i acomiadament), aquesta última és potser la més dura. En a quest cas, diria que tot al contrari. Tanquem una porta amb la motxilla tota plena i amb ganes de obrir-la i posar en pràctica les eines que duem a dins. Potser no he pogut ser-hi físicament, però serà una de les experiències que m’emportaré de Berlín. Curiós, oi?
