Com a títol, una cita de Travieso i Planella que ens fa tornar al origen. Del punt d’on partim i sovint pequem: l’educació. Certament, estudis com el de Manuel Castells sobre els canvis que internet introdueix en la cultura i l’organització social posen de manifest una vegada més que sense una base sòlida els coneixements tècnics per si sols són insuficients per aconseguir la inclusió social. Inclusió social no tant entesa en un sentit d’homogeneïtat sinó d’igualtat d’accés i d’oportunitats. De fet, la qüestió rau en la possibilitat o no de poder prendre decisions sobre la pròpia vida o prendre part activa en la societat. I com aprenem a prendre decisions, com arribem a ser lliures? Difícilment ho serem mai del tot, però queda clar que el mètode fa molt de temps que algú el va posar de moda: preguntant, fent-nos preguntes, qüestionant-nos. I qui el va posar de moda? Un mestre.
De quina societat volem formar part? Sovint els educadors i educadores ens trobem davant el dilema de treballar per la inclusió social de les persones i, al mateix temps, veiem que la societat en què vivim no ens agrada. Fins i tot, a vegades no hi creiem.
Amb tot, no perdem el nord. Nosaltres no marquem el camí. Hauriem de ser Sòcrates o, més ben dit, aprenents de Sòcrates. No dir què està bé o què no està bé. Nosaltres hem de qüestionar-nos i contribuir a què la gent es qüestionii. Tant la societat vers si mateixa, com les persones amb qui treballem. Hem de saber fer les preguntes adequades. Sovint el camí és feixuc i l’acompanyament desesperant, però no hem d’oblidar cap on anem. Tenim responsabilitats i una d’elles és el d’obrir el ventall de colors, de formes i possibilitats que tenen a l’abast les persones dins la nostra societat. Per això, “inclusión digital no presupone inclusión social”. Una persona pot arribar a accedir i a fer funcionar les tic, sense però poder generar coneixement, treballar en grup o ser plenament autònom. No tenir accés a internet o no poder llegir i escriure (cas de la gent gran o persones que en els països d’origen no han tingut accés a una educació bàsica) són elements que contribueixen a allunyar les persones de les noves tecnologies que s’estan convertint en veritables vehicles d’accés al funcionament mateix de la societat (omplir i enviar formularis online, renovar papers, demanar cita al metge...) i hem de treballar perquè ningú en quedi exclós. Tanmateix, sense una reflexió crítica, podem tenir l’accés a internet assegurat, que no serem mai veritablement lliures. Esclaus del consum, ara del consum material, ara del consum d’informació.
M. Castells diu que la “tecnología sin educación no sirve de nada”. I jo seguiria, l’educació sense esperit crític no serveix de res. Cal una educació que cregui en les persones, les consideri capaces d’aprendre, de prendre decisions. Una educació que sigui aprenentatge mútu. L’any passat vaig dinamitzar un grup de dones immigrants que volien aprendre a utilitzar l’ordinador. Algunes se les veia molt interessades, però també amb molta por: “m’equivocaré i apretaré el botó equivocat?”. Altres ja sabien utilitzar l’ordinador i el que volien era aprendre a navegar per internet, escriure i enviar correus, etc. Quin és el nostre paper, doncs? Treure pors, fer costat, potenciar els projectes que apropin les persones als ordinadors. Però també hem d’adonar-nos que cada vegada que participem en un procés educatiu, som nosaltres que també creixem. Així, hem de formar part de projectes que no parteixin dels ordinadors, sinó de les persones. No subestimar el poder i les capacitats que aquestes tenen. Tothom pot tenir un ordinador entre les mans, alfabetitzats i analfabets. Internet, per exemple, pot ser una eina molt motivadora com a reforç per aprendre a escriure i a llegir.
Travieso i Planella afirmen que “se requiere evitar barreras en lugar de crear otras de nuevas”. I, com a educadors i educadores, no podem construir barreres, sinó preguntes que ens ajudin a ser més lliures.
